El tema tira enrera però sí, parlo de cementiris

Hi ha gent estranya que visita els cementiris de les ciutats a les que viatja. No els entendré mai. "És que veus unes escultures molt maques!". Ja em diràs, tot d'àngels plorant i esquelets amb ales. "Incult de merda!". Hi ha alguns que fins i tot fan fotos a les tombes! Jo seria incapaç. Imagina't que després vas a revelar-les i et surt la cara d'algú. Jo em moro. I un cop mort em dedicaria a aparèixer a les fotos dels aficionats dels cementiris, que es fotin! És una cadena. De fet, actualment és l'únic al·licient que veig en morir-me; que podré espantar gent.

Els cementiris em donen molt mal rotllo. Si ho penses fredament... Allà hi ha gent enterrada! Sota terra, tu! O fotuts en pila, com els arxivadors de la biblioteca! Quan hi vaig, sempre penso que si tots els morts s'aixequessin de cop i es posessin a caminar seria com un dissabte sortint del Camp Nou. Quina gentada! Això sí, tots ben vestits. La gent no s'enterra amb el xandall que es posaven el dissabte per anar al Carrefour, es vesteixen bé. Jo crec que hi ha homes que es posen corbata per primera vegada a la vida quan es moren. Bé, la frase anterior mostra una clara contradicció. No m'ho tingueu en compte, són les 4 de la matinada. No ho sé segur, però em sembla que la gent es vesteix bé per si el porter del cel és com els de discoteca: "lo siento pero con estas bambas no entras al cielo".

Sempre he pensat que al cel hi deu haver over-booking. Penseu que allà estan allotjats des dels prehistòrics fins els que van morir ahir per la tarda. No s'hi cap. Hi ha més llista d’espera que per sopar al Bulli. Parlant d'over-booking, crec que La Vanguardia aviat haurà d'incloure un espai als Classificats dedicat a la venta de ninxos. "Es ven ninxo amb vistes al port de Barcelona. Molt acollidor. Ideal parelles." o "Àtic. Tot reformat. Per entrar a viure la vida eterna.". I aviat hi haurà hipoteques per pagar les tombes (si no existeixen actualment, que els bancs en saben més que ningú). El que crec que no existiran seran les mudances.

Heu vist que desagradable que sóc quan vull?

Tenir un blog

Quan estàs avorrit i no saps de què parlar, sempre hi ha algú que diu “ens hem quedat sense tema” i automàticament es parla de no tenir tema. És a dir, no tenir tema esdevé un tema. Més o menys això faré jo avui.

Normalment, quan crees un blog et poden passar dues coses: 1) que facis un article i no actualitzis mai més o 2) que t’enganxis. Si t’enganxes, estàs perdut. La primera reacció de la gent quan comentes que tens blog és “com t’avorreixes, no?”. No ens comprenen. Els internautes acostumats als fotologs, per exemple, ens discriminen perquè no són capaços de llegir un text de més de 5 línies. Prefereixen anar de fotolog en fotolog escrivint “linda pic, visita mi flog”. Comprensible.

Personalment, el meu blog fa que tot el que veig pel carrer m’inspiri i em cregui capaç d’escriure el millor post de la història d’internet. Però quan arribo a casa i em poso davant l’ordinador, ja se m’ha oblidat tot el que havia de dir. Fa un temps vaig comprar-me una llibreta per apuntar coses, però sempre l’oblido a casa i acabo escrivint a Borradores del mòbil. A vegades, els meus amics han de dissimular quan em veuen escriure coses. Deuen pensar “pobre... és més friki que el tio d'ulleres de Fama (Marcos)”.

Si dius als teus amics que tens un blog, has d’anar molt amb compte amb el que dius perquè tothom es dóna per al·ludit. Jo mateix m’he d’abstenir de criticar la família, els amics, els companys d’institut, d’universitat i fins i tot em consta que algun enemic em llegeix. Itf, és imposible que tu tinguis enemics! Si ets la millor persona que conec! Ho sé, costa de creure però també hi ha gent que no m’estima. Un altre risc és que els coneguts que et llegeixen acabin pensant que estàs boig, és a dir, que descobreixin com ets realment.

Per acabar, només dir que als escriptors/ores de blogs ens fa una mica de ràbia la gent que llegeix i no comenta. I amb això, molts bloggers experimentats pensaran: mira aquest que llest! Vol que la gent que no comenta li comenti avui per tenir molts comentaris. Sí, correcte.

PD: definitivament els fotologaddictes no són capaços de llegir això.

Només faltaven 45 i 69!

Era dissabte per la nit i buscàvem emocions fortes. Volíem passar una nit inoblidable, viure sensacions noves, necessitàvem acció... i vam anar al Bingo. Ens va rebre un senyor tenebrós vestit de smoking, que semblava que en qualsevol moment em diria "Usted es el guía", com a l'hotel Krüger del Tibidabo. Ens va demanar el DNI i el va copiar a un ordinador que encara anava amb Windows 95.

—Espereu a que s’encengui la llum verda i podeu entrar. —ens va dir el senyor zombi abans d’introduir-se de nou al sarcòfag.

El panorama a l'interior de la sala era per tallar-se les venes. Només mirant les cares de la gent podies comptar quants cartrons havien malgastat aquella nit. Ens donen un cartró per cadascú (2 euros el cartró). "Setenta -siete cero-, veintidos, dieciocho..." i així fins que algun desgraciat va cantar línia. "Trenquadosveintrezidiezinuevetres, correcto. Seguimos para bingo". Diuen dos números més i un amic meu fa un ridícul espantós cridant línia. És clar, no sabia que només hi havia una línia per cartró. Tothom ens mira i comenta en veu baixa.

Vaig perdre 10 euros i el més a prop que vaig estar de la victòria va ser quan li va tocar a la senyora de la taula del costat. Perdre fa una ràbia horrorosa. Quan et falten només dos números i algú crida BINGO, t'aixecaries i l'escanyaries. Després de gastar tot el que portàvem, vam marxar. Abans, per compensar, vaig robar quatre bolígrafs. Quatre bolígrafs de merda que vaig llençar a la primera paperera que vaig trobar. Ho reconec, els vaig agafar per ràbia. A la sortida, el senyor de la recepció ens va despedir xarrupant com Hannibal Lecter. Crec que olorava la tinta dels bolígrafs. No hi tornaré més.

Meme dels sentits

Jo mateixa em proposa un meme i jo, que sóc molt educat i avui no sabia què publicar, m'apunto ben ràpid. Parlem dels sentits, ja ho veuen!

1.- Que t’agrada contemplar?
M'agrada contemplar la ciutat mentre escolto música. Sembla mentida però sense música el paisatge no és el mateix.

2.- Que no pots deixat de tocar?

El telèfon mòbil. És una mania que se m'ha quedat i estic contínuament agafant-lo i mirant l'hora. A vegades, ni me n'adono i el desbloquejo i el torno a bloquejar inconscientment sense mirar res.

3.- Quina olor et torna boig?

La gasolina. Quan anem a la gasolinera baixo del cotxe per olorar.

4.- Quina cosa t’agrada que et diguin?

Encara que típic i cursi, t'estimo o qualsevol sinònim. M'agrada que la gent em digui el que pensa de mi sincerament (que no necessariament ha de ser t'estimo).

5.- Que t’agrada mossegar?
Phoskitos recent extrets de la nevera de casa.

Per mi, la part més difícil dels memes és passar-los. Aquesta vegada li passaré al Vier, que em dóna la sensació que li costarà fer-lo tan com a mi (encara que em sembla que no en fa mai cap), al Robert, que fa temps que no actualitza i potser li faré un favor, al Carles per la mateixa raó que al Robert i a la Maria, perquè aprofunditzarà molt més que jo. I ja està. Bon cap de setmana!

Teoria i pràctica de les fotos de grup II

Primera part: Teoria i pràctica de les fotos de grup I

Continuem el nostre peculiar estudi sobre el fenomen de les fotografies de grup. Avui escriuré la segona part i, per ara, última on analitzaré dues fases més de les problemàtiques derivades de la fotografia de grup com a objecte.

- Segona fase, la reacció: aquesta fase sí que ha aparegut amb la càmara digital. Abans, no sabies com havia sortit la fotografia fins que revelaves el carret. Actualment, després de fer la foto, tothom vol veure com ha quedat i hi ha cua davant la càmara digital. Tots volen ampliar-la per veure quina cara fan. Això provoca que molts vulguin repetir-la perquè han sortit malament i altres que han quedat bé s'hi neguin. En el moment de visualitzar-la hi ha una mescla d'alès poc recomanables, sobretot en discoteques on la gent porta a les venes més alcohol que sang. També provoca l'esgotament de la bateria i del propietari de la càmara.

- Tercera fase, la còpia: entrem en el moment clau de la fotografia de grup. A la primera fase hem vist com hi ha gent que dóna la càmara per fer exactament la mateixa foto. Quan es produeix aquesta situació, molts diuen "bah! És igual, ja em fareu una còpia". La meva investigació demostra que 4 de cada 5 vegades no es fa cap còpia de la foto. De fet, estadísticament, només guarda la foto de grup 1 persona de cada 10. Aquesta problemàtica no només es produeix amb les fotos de grup. El 79% de les imatges preses amb càmara digital només les veus el mateix dia a la pantalleta. Consell: quan algú diu "tranquils, ja la faig jo i després us faig còpies", no li feu cas. Menteix.

3. Conclusió

Fins aquí el meu estudi sobre les fotos de grup. Pròximament tornaré al meu registre habitual i parlaré altre cop de coses banals i sense importància.

Teoria i pràctica de les fotos de grup I

La problemàtica de les fotos de grup no ha esdevingut amb l'aparició de la càmara digital sinó que sempre ha existit. Diferenciaré dos tipus de problemàtiques: les relacionades amb el contingut de la imatge i les derivades de la fotografia com a objecte.

1. Problemàtiques relacionades amb el contigut de la imatge

En la meva recerca he observat que la probabilitat de sortir amb els ulls tancats és molt elevada (si ets Quim Monzó, aquesta probabilitat augmenta fins al 90 per cent). Aparèixer a la foto amb els ulls vermells com Darth Maul també és molt habitual a les fotos de discoteca o reunions sectàries. Finalment, que algú et faci els cuernos és directament proporcional a la quantitat d'amics 'simpàtics' que apareguin a la foto. Cal remarcar que és pràcticament impossible que tothom surti bé a la fotografia.

2. Problemàtiques derivades de la fotografia de grup com a objecte

Entrem ara a analitzar un altre camp de les fotos de grup. Partim de la hipòtesi que la gent que aparèix a la foto està interessada en el seu contingut. Diferenciarem tres fases bàsiques:

• Primera fase, la preparació: es busca un fotògraf extern al grup i se li demana que faci la fotografia, tot indicant-li quin és el botó. En un 75% de les ocasions el fotògraf ocasional tallarà els peus de la gent i el 25% restant tallarà el cabell o el cap dels situats als extrems. Un cop realitzada la foto, dos o tres persones del grup lliuraran la seva càmara al fotògraf per fer exactament la mateixa foto i assegurar-se tenir una còpia. També es pot realitzar la foto amb l'automàtic. En un 96% de les vegades, el propietari de la càmara no té ni punyetera idea de com funciona. Anirà tocant botons fins que l'activi per casualitat. L'amo de la càmara mai s'adonarà que l'ha activat i seran els que estan esperant per sortir a la foto qui l'avisin al crit de "ARA!! ARA!!". En tots dos casos (fotògraf extern i automàtic) i haurà algú que digui "fem-ne un altre per si de cas". Normalment la segona queda pitjor que la primera.

Pròximament, segona i tercera fase.

Primer post del 2008

Dinou anys després del meu naixement estic descobrint que la meva ment està per sobre de la mitjana. Jo vaig començar a menjar raïm amb les campanades als sis anys, així que només en porto tretze (gràcies ESO, per ensenyar-me a restar). Doncs bé, en tretze anys he captat perfectament lo dels quarts: abans de les 12 campanades principals, en sonen quatre amb un so diferent on no he de menjar raïm.

No entenc per què cada any ens ho han d’explicar com si fos el primer cap d’any que vivim. És clar que hi ha gent que sempre s’equivoca. A tots ells els recomano que en comptes de menjar 12 grams de raïm en mengin 16, els quarts inclosos. A la gent que s’ennuega amb el raïm: mengeu-ne només 6, un gra de raïm cada dos campanades. Alternatives al raïm per als al·lèrgics o tiquismiquis: olives, conguitos, flams, Cheeseburguers del Burger King o polvorons.

Potser ja és tard però procureu no passar-vos-ho bé la nit de cap d’any. Per exemple, si el raïm que has comprat és tan dolent que sembla passat per lleixiu: millor. Si has estat preparant la música durant dues setmanes i després no s’escolta res: millor. Si la teva beguda preferida és el Gintonic i t’has oblidat de comprar la tònica: millor. Si ballant al menjador et carregues la televisió una setmana després que ha acabat la garantia: millor. Començar malament l’any és el millor que et pot passar; segur que les coses només poden fer que millorar.

PD: mostra clara del meu domini del Photoshop.