Tres temes

1. Els parcs infantils són dissenyats per psicòpates. Com sinó s'expliquen aquelles teranyines de cordes, aquells ponts de fustes que trontollen per tot arreu... M'imagino al boig dibuixant-ho en un Din A3: "Y cuando el niño pase por la cuerda y ponga mal el pie... ZAS! ¡Quedará atrapado para siempre! ¡JAJAJAJA!". Els psicòpates parlen en castellà, això ho sap tothom. Com els lladres. A mi mai m'ha atracat algú dient-me "Si us plau, series tan amable de donar-me tot el que tinguis?". És una pena perquè en català, jo ho donaria tot amb molt de gust. Em robarien igual, però content.

2. A prop de casa meva, hi ha una botiga de làmpares. Òbviament, venen làmpares (la gran majoria són horroroses), bombetes i calculadores. Mai he entès per què venen calculadores. Cada mati hi passo per davant i em faig la mateixa pregunta: qui coi compra una làmpara? Les del meu menjador fa 10 anys que les tinc. Suposo que a tothom li deu passar més o menys el mateix. No entenc com poden fer negoci. Ara que penso, pitjor ho tenen els de la botiga de portes. Qui compra una porta? Gent que renova el pis. Clar! La gent que renova el pis també compra làmpares lletges. Conclusió: els venedors de làmpares i portes tenen el mateix target.

3. La gent que somriu als nens i als gossos. Van pel carrer, veuen un cotxet de nen i el miren somrient i fent Ooooh! amb expressió idiota. Com si no n'haguessin vist mai cap. Alucinen. "Oooh, quina persona més petita" deuen pensar. La mateixa situació al metro. Els fan cares, els treuen la llengua... Vergonya aliena, aquesta és la paraula. Més tard troben un gos i també els fa gràcia. I el toquen, com si fos seu! Per què toquen el gos i el nen no? Si són pràcticament el mateix!

Eurovisión

No entenc per què TVE va retransmetre Eurovisión. Però si estava clar qui guanyava! Ho havia dit Pitoniso Uribarri. Per què no el fem president d’Espanya? O creem una religió al seu voltant, amb ell com a déu únic i omnipotent. Victor Amela i Marius Carol podrien ser els apòstols. Són persones que tot ho saben i sempre tenen raó. Éssers exemplars de la raça humana.

Uribarri, com sempre, cantava els resultats abans de temps. "Y ahora Polonia dara doce puntos a Letonia", "Twelve points go to... Latvia!" (Letonia i Latvia són el mateix país). La gala no va tenir cap emoció. És com si a la final de Champions, en Joan Maria Pou hagués dit: “Ara dintre d’un minut entrarà Belletti i marcarà el gol de la victòria, a passe de Larsson” i quan hagués marcat, en comptes de celebrar-ho, hagués cridat: “Estava clar! Ja ho havia dit jo!!”. Que a Eurovisión es votin entre els països de l’est fa ràbia. Hi ha països que no sé ni on són. Andorra, per exemple.

Després va sortir Raffaella Carrà presentant el post-eurovisión. TVE hauria d’intentar agafar presentadors que parlessin l’idioma mínimament bé. Pel nivell, podria haver presentat Louis Van Gaal. És com si Aznar presentés els Oscars a la CBS. Van muntar un debat dels que jo en dic de-water (WC). Només sortia gent amargada que encara pensa que a Eurovisión es veu la millor música del planeta. Fent zapping vaig acabar a La Noria, on una senyora amb nom de botiga de medicina alternativa (Remedios Amaya), que va fer 0 punts, lamentava la imatge que havia donat Espanya. Que es presenti ella un altre cop l’any que ve, que potser riurem més que amb el Chikichiki.

Temperatures

Estem en una etapa de dubtes metereològics. En una mateixa parada d'autobús pots trobar un noi amb màniga curta i xancletes i, al seu costat, un senyor amb abric. Quan pel matí decideixes què et posaràs, has de partir de la base que t'equivocaràs segur. Si agafes la jaqueta, la carregaràs tot el dia amunt i avall, i si et decideixes per la T-Shirt (que cool queda dir paraules en anglès) et pelaràs de fred com em passa a mi ara mateix a la sala d'ordinadors de la meva facultat.

El paradís de l'aire condicionat a tope és el cinema. La meva mare repeteix sempre la mateixa frase quan marxo al cine: "agafa un abric que passaràs fred!", com si en comptes d'anar al Cinesa Diagonal anés a escalar l'Aneto. I té raó. Qui collons controla la temperatura dels cinemes? Big Foot? Allà no s'hi pot estar! Comparat amb el cine, als establiment de La Sirena fa una calor horrorosa.

Parlem del jersei. Què has de fer quan fa calor i no el vols portar posat? Tens diverses opcions. Lligar-te'l a la cintura. Dintre de lligar-te'l a la cintura dues opcions més; passar la samarreta per sobre o per sota. Si passes la samarreta per sota del nus, tens una pinta desastrosa. És com si portessis una ronyonera (gràcies a déu, peça de roba en vies d'extinció). En canvi, si decideixes passar la samarreta per sobre del nus, es crea un bulto molt estrany que fa molt mal efecte (sobretot en el cas dels homes). Una bona opció és carregar l'abric a l'hombro, com si desfilessis per la passarel·la Gaudí.

Jo opto per pelar-me de fred, com ara. No pararà mai aquest aire condicionat de la sala d'ordinadors? Debem estar a -5 graus. Estic a punt d'acabar com Walt Disney.

Màquines que parlen

Tinc la teoria que les màquines expenedores de bitllets de metro fabriquen les monedes de dos euros. Déu no ho vulgui que et vegis obligat a comprar un senzill amb un bitllet de 20. T’emportaràs a casa ni més ni menys que 9 monedes de dos, la qual cosa engreixarà la teva cartera considerablement i farà que els pantalons et caiguin tot el dia. Els cinturons moderns no estan preparats per aguantar aquest pes.

Una pregunta que em faig ara: els programadors d’aquestes màquines són sords? No s’han adonat del soroll que fa quan selecciones una operació? KLONK! Jo passo vergonya. Aquella veu acaramelada que surt dels altaveus... "Triï una operació!" Sempre he odiat les màquines que parlen. Com a les gasolineres. "Ha elegido Sin Plomo 97!" Gràcies per la informació, maca. O els ascensors. "Ascensor Puja!" Sí, ja ho veig als numerets de la pantalla. Realment és necessari? Jo, com sóc educat, converso amb elles i la gent em mira raro. No saben que aquesta és una de les experiències més gratificants en la vida d'un home.

Jo imagino aquestes noies a la seva vida quotidiana. Quan el marit arriba a casa, ella "Triï el sabor de la pizza!" I el marit, que també treballa al metro, "Pròxima parada, Rocafort!". O la noia del GPS. Tu li preguntes "Perdona Marta, on és el lavabo?". I la Marta: “A cinc metres, giri a la dreta i, després, quedis a la dreta”. Mantenir relacions sexuals amb la veu de l’ascensor deu ser d’allò més avorrit: "ascensor puja, ascensor baixa, ascensor puja, ascensor baixa". Depèn de com acabi la cosa et diu "Quarta planta" o "Sòtan primer".

Em sembla que ja no tinc res més a dir sobre les màquines que parlen. Em callo i prou, oi que si Rufus?

Els peatges

Els peatges són una cosa típica de Catalunya. Juntament amb la Torre de Collserola i la Torre Agbar, són l'obra arquitectònica que més m'agrada. M'expliquen els meus pares que un dia pagant a un peatge, quan era petit, els vaig dir "el senyor del peatge deu tenir molts diners, no? Tothom li paga!". Aquí és on es demostra que sempre he estat llest. Amb només disset anys vaig fer aquesta observació!

S’ha de diferenciar el Manual (Manuel, com deia m’ha germana quan era petita. Som una família de llestos) i l’Automàtic. El Manual sempre m’ha donat molt mal rotllo. Mai saps per on et passa la targeta aquell home. Realment treballar en un peatge deu ser ben avorrit. Aquella gent ha d’estar encuriosida pel que hi ha més enllà del peatge, perquè ells van cada matí però no el travessen mai. Deuen tenir la mateixa sensació que tenien els avantpassats quan la terra era plana. Més o menys.

Recordo que fa temps, hi havia Automàtics on llençaves les monedes. Era com una bossa gran metàl·lica, molt lletja. No he entès mai com contava els diners. Fins aquí la observació.

Em dóna la sensació que sempre que anem en cotxe, ens posem darrere d’un paio que no sap el que és un peatge. Darrere del madrileny. El tio deu al·lucinar. Es queda com aturat, no fa cap moviment. Està en estat de shock. Al cap d’una estona veus que, efectivament, descobreix que s’ha de pagar. També és habitual quedar darrere del burro que no calcula bé les distàncies i queda massa lluny per posar la targeta (o calcula bé però te el braç molt curt (la Petra, per exemple)).

PD: alguna vegada heu sentit l'alarma que sona si no pagues? És com si t'escapessis de Cambrians.

Tomàtic

-Hola Tomàtic, sóc Carles Blanch, soci del Barça número 13518 i m'agradaria veure a Ronaldinho entrenant. Gràcies Tomàtic, adééééuuu!!

-Hola súper, ho sento molt però no tenim les imatges que ens demanes. En comptes d'en Ronaldinho, et posarem imatges de Yaya Touré entrenant.

Per què el Tomàtic mai tenia les imatges que li demanaven? És possible que tinguessin tan poques trucades que havien d'agafar peticions que no podien respondre? Quin malalt va imaginar un tomàquet amb ulleres de sol, que parlava i tenia un telèfon al cap? Per què un tomàquet hauria de tenir accés a totes les imatges del món? És possible que YouTube s'inspirés en el Tomàtic?

La pregunta de mal gust: tomàtic era cec?
La resposta més o menys ocurrent: és clar, era un tomàquet. Idiota!
El freaky que s'ho traga tot: em sembla que el tomàtic ja no surt al Club Súper 3.
La resposta més o menys ocurrent: m'han dit que va anar de vacances a Buñol i va coincidir amb la tomatina.