Amb aquest post acabo el Ja Ho Veuen. Suposo que alguns ja ho suposaveu. Moltes gràcies a tots els que m'heu llegit i comentat. Està clar que tard o d'hora... tornaré! Fins aviat!

Festa Erasmus

El Periódico de Catalunya, divendres 26 d'octubre. Sota el titular El PSC fa autocrítica del model de desenvolupament de BCN apareix aquesta foto que, certament, no guanyarà el Pullitzer d'aquest any. Atenció al peu de foto: Carles Martí, amb corbata, ahir a la nit en una festa que l'Ajuntament va oferir als Erasmus.

Observant la foto, la meva ment genera automàticament tres dubtes:

1. Parets blaves i grogues. La festa es va celebrar a l'Ikea Montigalà?
   
2. Qui és el senyor de la dreta amb cara d'argentí?
   
3. Què estan mirant amb tanta atenció?

La tercera és fàcil de contestar. No miren res. Estan a una festa Erasmus, així que assumeixo que cadascú porta a la sang dos tetrabricks de Sangria Don Simón com a mínim.

L'amic de l'esquerra intenta mantenir el tipus creuant els braços i apretant els morros; la coneguda posse "jo controlo". És la fase més tardana de l'acohol, quan el teu cervell t'alerta que estàs fent el ridícul i intentas dissimular el teu estat lamentable. La corbata deslligada el delata.

En canvi, el senyor de la dreta amb cara d'argentí, que anomenarem Diego Armando, es troba en ple subidón. Per això té els ulls tan oberts que gairebé li cauen a terra. Alucina perquè el terra es mou. És el que es coneix popularment com a expressió "yo lo flipo".

El tren pinxo

L’altre dia, mentre llegia Neruda, reflexionava sobre la societat moderna. Estic preocupat. Què estem ensenyant als nostres fills? A les noves generacions? Sí, estic parlant de la cançó popular El Tren Pinxo de Banyoles.

El tren pinxo de Banyoles,
És el més bonic que hi ha.
Fet de llaunes i cassoles,
I barrets de capellà.

Un tren de merda, diguem-ho clar. Llaunes, cassoles i barrets de capellà. Per la descripció podria ser un tren de rodalies Renfe. Però la cosa no acaba aquí. Atenció a la següent estrofa.

Quan se’n puja una pujada,
Ja s’atura a mig camí.
Dóna temps al maquinista
D’anar a beure un got de vi.

No en tenim prou amb el pèssim estat del tren Pinxo. A sobre, el maquinista és alcohòlic i atura el tren per veure vi. La DGT pot gastar tots els milions que vulgui en campanyes de prevenció que, mentre cançons com aquesta estiguin a les nostres escoles, els nens seguiran agafant el cotxe beguts.

Declaracions d’última hora del conductor del tren Pinxo: “Las copas de vino que yo tengo o no tengo que beber, déjame que las beba tranquilo mientras no ponga en riesgo a nadie ni haga daño a los demás” J.M.A.

Tres dades sobre cotxes

Parlem de cotxes. Tres dades bàsiques i prou.

1. Utilitat de l’alarma del cotxe: despertar tots els veïns el diumenge a les 7 del matí. L’amo l’aparca a Plaça Universitat però viu al Born. És impossible que la senti a no ser que tingui l’oïda d’un linx ibèric. Si la sentís, la seva utilitat seria mínima ja que en el temps de despertar-se, vestir-se i baixar, el lladre ja hauria creuat la duana de Mèxic.

2. La degradació humana no té límits. Em refereixo als cartells enganxats al vidre posterior que diuen en Times New Roman majúscules ME VENDEN, en comptes d’utilitzar l’habitual EN VENDA. Me venden... Com si el cotxe parlés i hagués escrit el cartell. Ni el coche fantástico escriuria Me Venden. Fins i tot ell sap que és ridícul. Fa fugir als possibles compradors i atrau als bàndals que rebenten vidres.

3. Ja n'hi ha prou de subestimar als lladres. També tenen el seu cervell. Un cop t’han obert el cotxe i veuen que a la ràdio li falta la carcassa, el primer que faran serà obrir la guantera i trobar-la. Pensa un lloc millor per guardar-la.