El concepte esperança de vida està mal utilitzat. Fa temps que ho penso. Que la mitjana de mort dels homes espanyols sigui als 84 anys no significa que aquesta sigui la nostra esperança de vida. Jo, per exemple, espero viure menys. Estaria bé que, quan parléssim d’esperança de vida, diguessin el que la gent espera viure de mitjana. Així les dades serien més útils i coneixeríem l’humor de cada país. Itàlia, 128 anys. Gent optimista. Finlàndia, 78,50. Gent realista. Quins estudis tenen allà dalt! Fantàstic. Són els millors. Go Finland! (Un dels meus somnis és veure una competició nens finlandesos contra els nens del programa Sabes Más Que Un Niño de Primaria).Quan era petit i sentia aquestes dades, m’ho plantejava de la següent manera: si visc a Rússia, que l’esperança és de 67 anys, quan en faci 66 marxo a Espanya que és de 84 i visc 17 anys més. La estratègia perfecte. Sempre ho dic, de petit era més intel·ligent que ara.
El cas és que amb el temps em vaig adonar que això no era possible. L’edat de mort no canvia encara que viatgis. Si la meva teoria fos veritat, si viatgessis a Zàmbia amb 40 anys, morires només aterrar a l’aeroport perquè l’esperança és de 39 anys. És més, si fessis un viatge llarg sobrevolant els països de l’Àfrica, moriries i reviuries sense parar. No és lògic. No seria bo per l’organisme.
Finalment, la visió pessimista. Endavant: "totes aquestes dades de l’esperança de vida no serveixen per res. Potser demà creues la Diagonal i t’atropella un camió de l’Àrea de Guissona." L’aportació del graciós que no fa gràcia: "i et tallen a trossos, t’envasen al buit i et venen." Amén.
|