X&Y

Parlant amb un amic per telèfon, intentant organitzar un sopar.

X: Ei! Com va? Escolta, saps que avui hem quedat tots per sopar?
Y: Qui són tots?
X: Doncs tots; el Rafa, la Carla, la Maite...
Y: Bff, no crec que pugui anar, eh? (La Maite, quina mandra de tia)
X: No? Per què? (Fare veure que m'importa)
Y: Perquè demà m'he de llevar d'hora. (Només puc dormir tres dies seguits, si vull).
X: Vaja! A quina hora t'has de llevar? (Segueixo fent veure que m'importa)
Y: A les vuit... (per exemple).
X: Ah! Doncs tampoc és tan d'hora.
Y: Ai! Perdona. A les sis! (I si em dius que no és d'hora et diré a les quatre i així successivament).
X: I com és que t'has de llevar tan d'hora? (No sé perquè insisteixo tant. Al final acabarà venint i em cagaré en tot)
Y: Perquè vaig al poble del meu tiet (excusa clàssica, com el dentista o al metge).
X: Bueno doncs res. Em sap greu que no puguis venir. (A vegades em sento malament de tant mentir).
Y: A mi també de no poder venir! (Gràcies a Déu, ha parat d'insistir).
X: Ja ens veurem al pròxim sopar, no? (Que espero que sigui dintre d'un any com a mínim)
Y: Sí, sí. I tant! No hi faltaré! (tandebó aleshores ja no ens parlem).