17 de set. 2007

Dormir en una butaca (1)

Aquestes passades vacances, profitoses com poques, he après moltes coses. Entre elles que dormir en una butaca de vaixell és pràcticament impossible.

Quan vaig entrar per primera vegada a la sala de butaques d’Iscomar, vaig veure luxe; pantalla de plasma (una), seients no reclinables, moqueta amb capa de pols, finestres que de no rentar-les havien quedat blanques... Luxe, la paraula és luxe. A les onze, el capità va apretar el start del vaixell i les llums de la sala es van apagar automàticament. Aleshores vaig veure com una senyora d’entre 30 i 60 anys (estava fosc) estenia un sac de dormir entre les butaques. Primer pensament: que friki.

Surto de la sala perquè encara no tinc son. Són les onze! Encara puc aguantar dues hores més sense fer res. Després d’estar a la coberta del vaixell preguntar-me a mi mateix unes 30 vegades “què passaria si ara caigués a l’aigua?”, vaig decidir tornar a la sala de butaques.

De tornada ja trobes gent amb ulleres de sol dormint als passadissos, al més pur estil Aeroport del Prat. Primer pensament: que frikis. Quan entres a la sala de butaques trobes una escena denigrant: tothom estirat a terra, amb antifaços negres, abraçant motxilles, fent contorsionisme per encabir-se entre les butaques. Un Tetris humà. És un d’aquells moments en que te n’adones de la trista existència de la espècie humana. No somos nada.

Després de xutar tres o quatre caps i trepitjar algun estómac, vaig arribar a la meva butaca i la meva arrogància crònica em va fer dir, en veu baixa per no despertar a ningú, “jo dormiré assegut a la butaca, tampoc serà tan difícil”.

(Continuarà)