1. Els parcs infantils són dissenyats per psicòpates. Com sinó s'expliquen aquelles teranyines de cordes, aquells ponts de fustes que trontollen per tot arreu... M'imagino al boig dibuixant-ho en un Din A3: "Y cuando el niño pase por la cuerda y ponga mal el pie... ZAS! ¡Quedará atrapado para siempre! ¡JAJAJAJA!". Els psicòpates parlen en castellà, això ho sap tothom. Com els lladres. A mi mai m'ha atracat algú dient-me "Si us plau, series tan amable de donar-me tot el que tinguis?". És una pena perquè en català, jo ho donaria tot amb molt de gust. Em robarien igual, però content.2. A prop de casa meva, hi ha una botiga de làmpares. Òbviament, venen làmpares (la gran majoria són horroroses), bombetes i calculadores. Mai he entès per què venen calculadores. Cada mati hi passo per davant i em faig la mateixa pregunta: qui coi compra una làmpara? Les del meu menjador fa 10 anys que les tinc. Suposo que a tothom li deu passar més o menys el mateix. No entenc com poden fer negoci. Ara que penso, pitjor ho tenen els de la botiga de portes. Qui compra una porta? Gent que renova el pis. Clar! La gent que renova el pis també compra làmpares lletges. Conclusió: els venedors de làmpares i portes tenen el mateix target.
3. La gent que somriu als nens i als gossos. Van pel carrer, veuen un cotxet de nen i el miren somrient i fent Ooooh! amb expressió idiota. Com si no n'haguessin vist mai cap. Alucinen. "Oooh, quina persona més petita" deuen pensar. La mateixa situació al metro. Els fan cares, els treuen la llengua... Vergonya aliena, aquesta és la paraula. Més tard troben un gos i també els fa gràcia. I el toquen, com si fos seu! Per què toquen el gos i el nen no? Si són pràcticament el mateix!
|