Fama ¡a curarse!

Anar a l’hospital és una merda. Però he trobat la solució: fama ¡a curarse!. Imagineu-ho, la sala d’espera. Surt la enfermera: “José Sacristán y Pedro López... Un paso adelante. Uno de vosotros dos pasará la noche en observación. Y el ganador de la noche en la UVI es, y dará un paso adelante… ¡José Sacristán!”. Segur que el pacient estaria molt més content d’entrar ingressat.

Durant la setmana es podrien fer reptes on els malalts interpretessin les seves malalties. El director de l’hospital: “Antonio, creo que aún podrías exagerar más tus síntomas. Recuerda que cuando tú sufres, nosotros sufrimos. Y eso es lo importante”. En comptes de parelles de ball, hi hauria parelles d’habitació i les expulsions serien les altes que donen els metges.

La gràcia seria que als pacients, al final, els sabria greu marxar i plorarien com a Fama. “Cristina Martínez y Marta Cáceres, un paso adelante. Una de las dos recibirá el alta y deberá abandonar el hospital... El público ha decidido que se ha curado… ¡Marta Cáceres!”. I la Marta plorant perquè no vol marxar… “Rápido Cristina, ¿a qué otra enferma retas para quedarte con su pareja de habitación?”. El premi final, en comptes de ser una beca per estudiar a l’estranger, podria ser una intervenció quirúrgica als Estats Units.

PD: avui, el Barça. Esperem que surtin els jugadors de debò i no els de l’anunci del Babybel (que juguen la Lliga).

Los Sims

El joc dels Sims és un dels millors que s'han inventat mai. Jo disfrutava sobretot fent la casa. Em consta que hi ha gent que feia el mateix que jo: construïa la casa, la decorava i acabava la partida. A mi em sortien unes cases que, si fossin de debò, sortirien cada mes a la portada de la revista Casa Diez. Em quedaven tan bé que vaig estar a punt de fer-me decorador, però llavors vaig descobrir el Age Of Empires i vaig voler ser emperador romà. Com que la gent em mirava raro quan vaig sortir amb una toga al carrer (especialment alguns homes) vaig començar a jugar al Pro Evolution. Ara vull ser futbolista.

Tornem als Sims. Com és possible que els veïns (la Elvira, l'Homero i la seva filla rareta de Villa Gentil (la familia Lapida, quin cognom també...)), entrin de sobte a casa teva, sense tocar el timbre, i es fotin a pixar al lavabo. Per favor! Ràpidament clicava Echar Educadamente i el meu Sim els fotia fora de mala manera. Agasajar. Què collons vol dir agasajar? Tratar con atención expresiva y cariñosa. II Favorecer con regalos o muestras de afecto. Piropear collons, poseu piropear.

I el lladre? Allò si que feia ràbia. Com collons era capaç de fer encabir una pantalla de plasma de 42 polsades, un sofà i un gerro amb flors en una bossa amb el símbol del dòlar? Aquell home havia robat abans el bolso de la Mary Poppins. Aquesta ha estat bona, m'ho heu de reconèixer.

Finalment, dir que el que més m'agradava dels Sims era la manera de classificar als amics. Quan més parlaves amb ells, més pujaven els seus punts. Excepte amb aquella amb que volies liar-te, que parlaves i no sé per què cada vegada li queies pitjor. De fet, això passa molt a la vida real.

PD: ho sento però haureu d'aguantar un altre intent de vinyeta... X&Y: la cambrera sud-americana i el client habitual.

Un fill de Montilla trenca cabines?

L'Audiència de Barcelona ha condemnat Arnau Montilla Benet, de 24 anys, un dels dos fills del primer matrimoni del president de la Generalitat, a pagar una multa de 30 euros i una indemnització de 269,53 pels danys ocasionats en dues cabines telefòniques el 15 de maig del 2005 a la Rambla de Canaletes, quan el FC Barcelona es va proclamar campió de Lliga. Aquesta sentència rebaixa la pena imposada per un jutjat penal, a l'estimar que els fets són una falta i no un delicte.

La resolució declara provat que, cap a les 3.15 hores d'aquell dia, Arnau, amb intenció de fer malbé la propietat aliena i en companyia d'altres persones no identificades, va clavar un cop de peu a l'estructura d'una cabina i en va trencar el vidre. Després, es va dirigir a una altra cabina i va destrossar un auricular. La primera sentència va fixar que els danys eren de 482 euros, i la segona, 269 euros (per això és una falta). No es considera l'atenuant d'intoxicació etílica esgrimit per la defensa.

El Periódico de Catalunya,
Divendres 18 d'Abril del 2008

Montilla fill, ja sabem que les cabines no tornen el canvi però s'ha de ser més cívic. Que tremoli Telefònica si demà guanya el Barça... Us imagineu al Montilla pare patejant una cabina a les Rambles? Com avui hi ha poc text i ni tan sols l'he escrit jo, aprofito per iniciar-me en el món del còmic de forma lamentable. Podeu insultar-me.

L'afilador

Sempre m'ha fascinat el so dels afiladors. Em refereixo a la musiqueta que fan amb aquella flauta de Peter Pan. Tururirururu! Tiriruuuuuuuuuuu tiriru! Difícilment l'espècie humana inventarà un soroll més molest. Últimament veig que ni tan sols l'interpreten en directe. Porten un altaveu i un CD. Vamos, que fan Playback. No sé què estan esperant les televisions a oferir la música pels mòbils. "¿Quieres tener la melodía del afilador en tu móvil? Envía ALTA AFILADOR al 5559".

Recordo que a Sitges, l'afilador passava a les 8 del matí. En comptes de la flauta, tenia una falca gravada que es repetia en bucle: "El afilador, ha llegado el afilador para sus tijeras y cuchillos." i tornava "El afilador, ha llegado el afilador...". Així infinitament. Cada matí et despertava el afilador. I clar, a la velocitat a la que va, arribava un dia que acabaves afilant els ganivets per apunyalar-lo.

Però qui porta els seus ganivets a l'afilador? Jo crec que si t'afilen un ganivet, al cap d'una setmana acabes amb munyons. La Petra, per exemple, portava els seus ganivets a l'afilador. I la moto que porten? Últim model, eh? És la que utilitza el Rossi per competir a Moto GP. El que em va sorprendre va ser trobar a Pedralbes un afilador amb la moto BMW amb capota. Tot un avenç per una espècie en perill d'extinció.

Colleja, Clatellada

¿Per què la colleja després de tallar-te el cabell? És una tradició sense cap tipus de sentit. És com si les noies (o els nois) es donessin una patada cada vegada que es depilen les cames. A més, trobo que amb el temps la clatellada ha perdut intensitat. Abans, et venia l'amic de tota la vida i et deia "Hombreee, tehaspelaoo!!" i et fotia una hòstia que et deixava tonto. Ara et toquen el clatell amb suavitat, com si et prenguessin la temperatura. Per fer això més val no fer res. Dóna un bon cop, que es mogui el cervell!

La colleja és una tradició tan rabiosa com la de trepitjar-te les bambes noves. "Hombre, bambasnuevas!!" Claca!! I les bambes tacades. "Estreno, estreno!". Aquesta broma no l'he entés mai. A la setmana següent, jo escopia sobre la seva samarreta nova i es cabrejaven. No ho entenc. També era estrenoestreno, no?

El dijous passat em vaig tallar el cabell i ara ja em començo a veure millor. Crec que no hi ha res pitjor que el cabell just després de tallar-te'l. La perruquera et fa un pentinat i tu penses, quan surti d'aquí m'ho canviaré tot. Després pel carrer te n'adones de lo difícil que es trobar un mirall. Jo, si tingués una botiga davant la perruqueria, en posaria un a l'aparador. Segur que s'aturaria molta gent.

Sofregit

El divendres, sortint de l'Illa Diagonal, em van regalar un pot de sofregit marca Gallina Blanca. El vaig carregar tota la tarda i per la nit, el vaig portar com a obsequi a la festa d'un amic. El vaig posar entre les patates fregides i el fuet, pensant que algú despistat en menjaria. Van passar les hores i ningú va obrir la tapa.

A l'una de la matinada, un amic m'ofereix 40 euros si li foto un glop a palo seco. Dubto. Pregunto un a un als assistents de la festa si ho farien, com si fos Fama ¡a Bailar!. "Rápido, necesitamos una respuesta. ¿Beberías del sofrito si o no?" La majoria diuen que sí, que beurien el sofregit Gallina Blanca com si fos aigua. Decideixo beure-m'ho.

Demano a l'amic que m'oferia 40 euros que posi la quantitat de sofregit que vol que em begui en un got. N'omple mig. Conto a tres i me'l bec. Guanyo 40 euros. Entra més fàcil del que em pensava. A partir d'aleshores, quan parlo, la gent aparta la cara perquè faig olor a mandonguilles.

Conclusió ràpida de l'anècdota: el sofregit Gallina Blanca és bo. No em va costar gens beure-me'l. De fet, aquest matí he anat al caprabo i me n'he comprat quinze. Ara que l'aigua escasseja, ens hem d'acostumar a beure sofregit.

PD: aquesta és la típica anècdota que la gent que no em coneix no sap si m'invento o ha passat de debò.

Marina City

Tinc la teoria que la zona de Marina només existeix de nit. Si decideixes anar-hi de dia, al sortir de l’estació, una llum blanca t’encegarà i apareixeràs un altre cop al metro. Com si fos un videojoc. De fet, l’estètica dels edificis és una mica videojoc: publicitat retro pintada a les façanes, escales d’incendi... Jo crec que alguns carrers no es pot passar. Hi ha una paret transparent que no et deixa seguir.

Quan vaig amb la línia 1 a Marina, m’agradaria fer un concurs amb la gent del vagó. Qui fa més temps que no es dutxa?? Seria molt emocionant! “Divuit dies!” “Jo, dinou dies!!” “Doncs jo, dos mesos!!”. Premio para el chico con el pantalón pitillo verde cotorra! A continuació, catadors de vi professionals procedeixen a ensumar el guanyador per comprovar que no menteix. En cas de dir la veritat, se’l premiarà amb la creu de Sant Jordi per promoure l’estalvi de l’aigua.

Finalment, esmentar que nombrosos estudis demostren que Marina és la zona amb més cuir per metre quadrat d’Europa. En alguns carrers, si no portes un abric estil Matrix et marginen. I amb aquest comentari acabo el post perquè no sé què més dir.

PD: perdoneu però últimament tinc menys temps per dedicar al blog. He d'escriure els posts al FGC.