Era dissabte per la nit i buscàvem emocions fortes. Volíem passar una nit inoblidable, viure sensacions noves, necessitàvem acció... i vam anar al Bingo. Ens va rebre un senyor tenebrós vestit de smoking, que semblava que en qualsevol moment em diria "Usted es el guía", com a l'hotel Krüger del Tibidabo. Ens va demanar el DNI i el va copiar a un ordinador que encara anava amb Windows 95.—Espereu a que s’encengui la llum verda i podeu entrar. —ens va dir el senyor zombi abans d’introduir-se de nou al sarcòfag.
El panorama a l'interior de la sala era per tallar-se les venes. Només mirant les cares de la gent podies comptar quants cartrons havien malgastat aquella nit. Ens donen un cartró per cadascú (2 euros el cartró). "Setenta -siete cero-, veintidos, dieciocho..." i així fins que algun desgraciat va cantar línia. "Trenquadosveintrezidiezinuevetres, correcto. Seguimos para bingo". Diuen dos números més i un amic meu fa un ridícul espantós cridant línia. És clar, no sabia que només hi havia una línia per cartró. Tothom ens mira i comenta en veu baixa.
Vaig perdre 10 euros i el més a prop que vaig estar de la victòria va ser quan li va tocar a la senyora de la taula del costat. Perdre fa una ràbia horrorosa. Quan et falten només dos números i algú crida BINGO, t'aixecaries i l'escanyaries. Després de gastar tot el que portàvem, vam marxar. Abans, per compensar, vaig robar quatre bolígrafs. Quatre bolígrafs de merda que vaig llençar a la primera paperera que vaig trobar. Ho reconec, els vaig agafar per ràbia. A la sortida, el senyor de la recepció ens va despedir xarrupant com Hannibal Lecter. Crec que olorava la tinta dels bolígrafs. No hi tornaré més.
|