La mandra és una de les epidèmies més greus que la humanitat ha conegut. És el tifus del segle XXI. I s'encomana ràpidament. Els catedràtics de la Universitat de Seattle (siàtel) encara no han trobat un remei. Recentment he estat infectat per aquest virus i no sé on el dec haver agafat. Suposo que als Ferrocarrils, que allà hi ha molt de freak suelto.He notat els primers sintomes. De sobte em trobo al sofà de casa i penso "ara m'agradaria anar al gimnàs" però a continuació la meva ment genera una resposta "quina mandra preparar-te la cartera! I anar fins allà què?", i les ganes d'anar al gimnàs responen "només són dos carrers!" però la mandra contesta "i l'ascensor? Segur que no està al teu pis i l'has d'esperar 2 minuts". D'acord, tu guanyes. Esperar l'ascensor fot mandra. Em quedo a casa.
Passa la estona i me n'adono que fa mitja hora que miro un programa que no m'agrada. Per què no canvio de canal? No sé on està el comandament i fa mandra buscar-lo. Aguanto mitja hora més veient España directo. Em canso i començo a buscar el mando, al principi intentant no moure'm del sofà. Quan ja he mirat sota el mateix coixí 5 vegades, el busco per tot el menjador. Sé que podria canviar pels botons de la televisió però això vol dir que si més tard vull tornar a canviar m'hauré d'aixecar un altre cop. Millor trobar el mando i m'aixeco una vegada. Economia de l'esforç.
Un altre dels síntomes més característics dels mandrosos és desenvolupar habitats especials amb els peus. Per exemple, apagar la tele amb el dit gros, agafar objectes de terra per no ajupir-te... De totes maneres he de denunciar que Calcedonia, amb la venta massiva de mitjons gruixuts de llana, està fent molt de mal al col·lectiu de mandrosos... No sé com acabar. Fi del post.
|