X&Y

Dos amics qualsevol...

X: Que tal?
Y: Bff! Estressadíssim amb la Uni. Aquesta setmana he de fer 2 treballs i 1 examen.
X: Bua! Doncs jo he de fer 3 treballs i 1 examen.
Y: Si, però els meus dos treballs són llargs, eh? De 20 pàgines.
X: De 20? Els meus de 40.
Y: Si però el meu examen és de tot el curs.
X: El meu també.
Y: A més és d'una assignatura que se'm dona fatal.
X: Doncs jo no he nat mai a classe de l'assignatura que tinc, així que...
Y: I a sobre he d'anar a treballar.
X: Ah! Quanta estona treballes?
Y: 5 hores cada dia.
X: Ah, tu encara! Jo en treballo 15.
Z: Doncs jo la setmana que ve no he de fer res.

Ascensor

Visc en un sisè amb entresol així que l’ascensor és imprescindible. Des de fa 5 mesos no hi ha setmana que no s’espatlli. A principis d’estiu, per no sé quin coi de normativa, vam posar portes automàtiques i botons que s’il·luminen, com si visqués a la Dexeus. Vaig haver de pujar i baixar a peu innumerables vegades, dues d’elles carregat de maletes per marxar de vacances, però quan van acabar va valer la pena. Mentida! L’obra l’havia fet Manolo i Benito Corporeision.

Per començar, la reforma implica que si jo X baixo des del sisè i el veí Y demana l’ascensor al quart, em paro al quart. I si Z demana l’ascensor a l’entresol, X i Y s’aturen a l’entresol. En definitiva, una puta merda. Diuen que és l’ascensor intel·ligent. Doncs preferia el tonto.

Ara al meu estimat ascensor dret li ha agafat per no obrir les portes. No li dona la gana. Ell puja, baixa, s’atura... Tot correcte. Però no li surt dels ous obrir les portes. No fa ni el so. Truquem als tècnics, venen a arreglar-ho. COBREN, d’això no s’obliden. I a l’endemà l’ascensor torna a fer vaga de portes. Tornem a trucar, venen... Així és el dia a dia al meu bloc. Mentrestant vaig fent stepping, amunt i avall, amunt i avall.

Foto: una broma clàssica, com el pastís a la cara o el piano de cua que cau sobre algú.

Bibliotecaris

Ahir vaig buscar la paraula bibliotecari a la wikipedia i curiosament no ens diu que una de les seves principals funcions és fer callar, fer el sifón. Serà que la wikipedia no és tan completa com em pensava? Potser els bibliotecaris no estan autoritzats a fer callar i ho fan il·legalment. Sempre he pensat que fer callar és una mania que al final et deu quedar i fora del lloc de treball els bibliotecaris segueixen fent callar a tothom.

Arriben a casa, "Que hi ha per sopar?" "XXXXX!!". Pel carrer, quan passa un quillo amb una d'aquelles motos amb motor de Boeing 747, "XXXXX!!". A les quatre de la matinada, quan el veí que arriba borratxo surt al replà, "XXXXX!!". Al Camp Nou, en canvi, es troba en la seva salsa perquè hi ha silenci i quan algú crida massa, alguns socis l'ajuden a fer callar. El pitjor lloc per a un bibliotecari és un concert, allà es torna boig. Va de banda a banda fent "XXX!!" i acaba sent atès per la Creu Roja.

Recordo que a l'institut teníem a la Emilia que jo pensava que dormia a la biblioteca amb un sac de dormir perquè sempre estava allà. Tot i la seva avançada edat, era una evolució de bibliotecària. La Bibliotecària 2.0. La Robot Emilia, alguns li deien. Quan xerraves amb un company o feies soroll, et venia i en comptes de fer-te callar t'analitzava psicològicament "a ver, ¿Por qué estas haciendo tanto ruido? ¿Que te estas aburriendo? ¿Tienes mucho trabajo? ¿Estás cansado?". Sempre estava classificant llibres, cosa que no entenc perquè les biblioteques d'institut s'utilitzen menys que les cabines de telèfon. Crec que quan acabava d'ordenar-los, els desordenava i tornava a començar. Era la manera de fer passar l'estona.

Editors

L'últim concert pel que havia pagat era Coldplay fa exactament dos anys (20 de novembre de 2005). Sembla mentida com tot coincideix, eh? Ahir vaig anar a l'Espai Movistar a veure Editors, un grup que no està entre els meus 5 preferits però que escolto regularment. Preu de la entrada, 27 euros. A les 20:15 vaig arribar (els teloners començaven a les 21:00) i no hi havia pràcticament ningú, així que em vaig posar a segona fila pensant que moriria esclafat però els veuria més a prop que mai.

Puntualment van començar els teloners How I Became The Bomb, un grup molt freak però que a mi m'agraden bastant. Els vaig posar a l'iPod fa dues setmanes. Entre el públic no arribabem a les 500 persones. Van fer 8 cançons i van marxar quasi en silenci. Arriben The Boxer Rebellion, un grup sobre el que no havia sentit a parlar i que em va agradar força. Per als interessats, em van semblar la suma de Coldplay + Stereophonics. Tenen bona pinta. I a les 22:20 arriba Editors per fi!

El concert va durar hora i quart, amb un sol bis. La mitja d'edat era de 30 anys. Ningú em va apretar, suposo perquè sóc alt i si t'enganxes a mi no veus res. El cantant deu perdre 3 kilos cada concert perquè no para de saltar, correr, pujar i baixar del piano... Un show-man que va aparèixer a l'escenari amb bufanda. El vídeo no el vaig gravar jo però és l'actuació més similar a la que van fer ahir a Barcelona (Editors - Bones). La foto sí que és meva, amb el mòbil.