Aquestes passades vacances, profitoses com poques, he après moltes coses. Entre elles que dormir en una butaca de vaixell és pràcticament impossible.Quan vaig entrar per primera vegada a la sala de butaques d’Iscomar, vaig veure luxe; pantalla de plasma (una), seients no reclinables, moqueta amb capa de pols, finestres que de no rentar-les havien quedat blanques... Luxe, la paraula és luxe. A les onze, el capità va apretar el start del vaixell i les llums de la sala es van apagar automàticament. Aleshores vaig veure com una senyora d’entre 30 i 60 anys (estava fosc) estenia un sac de dormir entre les butaques. Primer pensament: que friki.
Surto de la sala perquè encara no tinc son. Són les onze! Encara puc aguantar dues hores més sense fer res. Després d’estar a la coberta del vaixell preguntar-me a mi mateix unes 30 vegades “què passaria si ara caigués a l’aigua?”, vaig decidir tornar a la sala de butaques.
De tornada ja trobes gent amb ulleres de sol dormint als passadissos, al més pur estil Aeroport del Prat. Primer pensament: que frikis. Quan entres a la sala de butaques trobes una escena denigrant: tothom estirat a terra, amb antifaços negres, abraçant motxilles, fent contorsionisme per encabir-se entre les butaques. Un Tetris humà. És un d’aquells moments en que te n’adones de la trista existència de la espècie humana. No somos nada.
Després de xutar tres o quatre caps i trepitjar algun estómac, vaig arribar a la meva butaca i la meva arrogància crònica em va fer dir, en veu baixa per no despertar a ningú, “jo dormiré assegut a la butaca, tampoc serà tan difícil”.
(Continuarà)
|