Canvi de companyia

Finalment m'he canviat de companyia. Vaig començar amb Eres Más, vaig passar a Wanadoo, de Wanadoo vaig anar a Auna i de Auna a Ono. Tot això sense canviar mai de companyia, a base de opas i empreses que s'uneixen. Al final ja no sabia de quin coi de companyia era. M'enviaven la factura i no sabia mai què em cobraven.

Des d'ahir tinc Telefónica amb trucades de fixe gratis. Notaré el canvi perquè abans, amb Ono, tenia el pack Primo; pagava més que els de Telefónica amb un internet més lent i pagant les trucades a part, amb un servei tècnic de pena. Ahir vaig posar a prova el servei tècnic de Telefónica perquè el kit autoinstalable no funcionava. Quina novetat! Em costa recordar alguna cosa que hagi funcionat a la primera. Tot té algun fallo.

Doncs bé, truco al servei tècnic (un 902) i em demanen el telèfon. Després d'escriure'l em diuen que no sóc client. Vaya! Torno a provar i passa el mateix. Truco al 1004 i els explico la situació i em diuen, molt amablement, que no en tenen ni puta idea i que vagi provant. Res. Torno a trucar al 1004 i es posa una noia que amb prou feines parla castellà i es pensa que estic boig; dubta que digui la veritat. ¿Esta seguro que no funciona? Evidentment que funciona! Truco per passar el rato, estic avorrit. El pitjor és que no em poden passar directament des del 1004. Serà perquè trucar al 1004 és gratuït i amb el 902 s'embutxaquen?

Finalment decideixo trucar a la Telefónica catalana i allà m'ajuden a la primera. Us dic la meva solució que potser servirà per algú amb problemes: trucar a assistència tècnica amb un asterisc al final (902 357 000*). De moment tinc internet i va bastant ràpid, que ja és molt.

Brugal + auriculars

Trobat a l'Opencor. Amb la compra del Ron Añejo Brugal, uns auriculars de regal. Quin sentit té això? Que potser es poden endollar a l'ampolla? Si volgués uns auriculars aniria a la fnac, no a l'Opencor a comprar un ron añejo... És clar que la Vanguardia regala la vaixella Villeroy & Boch, el Periódico diccionaris en català, el Mundo Deportivo entrega els coberts del Barça...

Dormir en una butaca (2)

Continuació de: dormir en una butaca (1)

Primer vaig adoptar una postura clàssica, coneguda per tothom com l’oncle a la seva butaca davant la llar de foc amb el Brandy però sense Brandy ni llar de foc: assegut normal, braços als reposabraços i a dormir. Vaig aguantar cinc minuts en aquella postura fins que vaig descobrir que al seient de davant no hi tenia ningú. Aprofitant l’ocasió vaig posar una cama sobre el seient de davant, formant amb el meu cos una K. Després vaig estirar l’altre cama, formant una V.

Durant uns 15 segons vaig arribar a pensar que podria adormir-me allà. Aleshores va sortir el metge frustrat que tots portem dins dient “vols dir que això és bo per la circulació? A veure si se’t gangrenaran les cames...” Collons, quin mal rotllo! Ràpidament vaig tornar a la posició de l’oncle. Estaria incòmode, però conservaria les dues cames.

La meva ment em maltractava. Tota l’estona repetia “has de dormir, has de dormir, has de dormir...” i cada cinc segons mirava el rellotge i pensava “encara és aquesta hora?!”. Em va arribar a sembla que les 3:53 van durar més de cinc minuts, la qual cosa és altament improbable.

Cura de humildad. M'estiro a la moqueta polsegosa. Em vaig posar entre les dues butaques de la foto, que vaig fer al matí següent. Vaig intentar posar-me de costat, sobre el meu braç dret. La meva faceta de metge va tornar a aparèixer “Cuidado con el brazo tio! La sangre no circula!”. I la por de convertir-me en la Petra em va fer posar cara amunt un altre cop.

I en total devia dormir 2 hores. Em vaig despertar amb fred i pàl·lid com l’Iniesta. A les 5, de camí a la coberta, vaig veure una parella dormint en un Restform. Primer pensament: que llestos aquests fills de puta. Vaig pensar en rebentar la colxoneta amb les claus de casa però les havia deixat a la motxilla i em feia mandra tornar a la sala de butaques. El meu cervell s’auto-enganyava “Que bé!! Podràs veure com surt el sol!”. I una merda. Tot núvol.

Ara ve la meva conclusió: per què els senyors d’Iscomar no fan una sala sense butaques, només amb matalassos o un terra tou per dormir encara que sigui amb cinquanta persones més? Gràcies.

El millor guitarrista del món

Us proposo un joc. Imagineu que sou els amos d’una discogràfica. Entre els vostres artistes, teniu al millor guitarrista del món. Fa uns anys havia rebut varios Grammy, havia omplert tots els estadis del món, havia venut discos com xurros... Però després d’aquesta etapa de gran èxit, va començar a creure-s’ho i va deixar de practicar amb la guitarra.

Amb el temps, la velocitat dels seus dits va deixar de ser la del millor guitarrista del món. A més, amb els diners aconseguits, va dedicar-se a anar de discoteca en discoteca i va perdre la inspiració a l’hora de composar cançons.

Inicia la nova gira i tu, amo de la discogràfica, veus que no està bé. Ho intenta, s’esforça molt, però ja no aconsegueix sonar com sonava abans. Allà on va, rep crítiques dolentes del públic. Acaba la gira i et reuneixes amb ell. T’assegura que no tornarà a passar, que s’aplicarà i serà de nou el millor guitarrista del món.

Comença la nova gira i veus que tot segueix igual. El públic no accepta el baix nivell del guitarrista, que s’arrossega pels escenaris. A la discogràfica li està costant molts diners mantenir el contracte del guitarrista. El despatxes? Potser anirà a una altra discogràfica i tornarà a ser el millor. Però tampoc et serveix com està ara... Què faríeu?

(i si aquest guitarrista es digués Ronaldinho?)

Cançó il·lustrada (IV)

Es tracta en relacionar la lletra de la cançó "Micromania" de Tata Golosa amb les imatges que he seleccionat. És el que podríem anomenar, tal i com he escrit al títol, "cançó il·lustrada". Espero que s’entengui i que us agradi, evidentment.

Altres cançons il·lustrades:

• Jarabe de Palo - La Falca
• Els Pets - Jo vull ser rei
• Celtas Cortos - Cuentame un cuento

Dormir en una butaca (1)

Aquestes passades vacances, profitoses com poques, he après moltes coses. Entre elles que dormir en una butaca de vaixell és pràcticament impossible.

Quan vaig entrar per primera vegada a la sala de butaques d’Iscomar, vaig veure luxe; pantalla de plasma (una), seients no reclinables, moqueta amb capa de pols, finestres que de no rentar-les havien quedat blanques... Luxe, la paraula és luxe. A les onze, el capità va apretar el start del vaixell i les llums de la sala es van apagar automàticament. Aleshores vaig veure com una senyora d’entre 30 i 60 anys (estava fosc) estenia un sac de dormir entre les butaques. Primer pensament: que friki.

Surto de la sala perquè encara no tinc son. Són les onze! Encara puc aguantar dues hores més sense fer res. Després d’estar a la coberta del vaixell preguntar-me a mi mateix unes 30 vegades “què passaria si ara caigués a l’aigua?”, vaig decidir tornar a la sala de butaques.

De tornada ja trobes gent amb ulleres de sol dormint als passadissos, al més pur estil Aeroport del Prat. Primer pensament: que frikis. Quan entres a la sala de butaques trobes una escena denigrant: tothom estirat a terra, amb antifaços negres, abraçant motxilles, fent contorsionisme per encabir-se entre les butaques. Un Tetris humà. És un d’aquells moments en que te n’adones de la trista existència de la espècie humana. No somos nada.

Després de xutar tres o quatre caps i trepitjar algun estómac, vaig arribar a la meva butaca i la meva arrogància crònica em va fer dir, en veu baixa per no despertar a ningú, “jo dormiré assegut a la butaca, tampoc serà tan difícil”.

(Continuarà)

Playstation 3

Trobat a la fnac. Playstation 3 + dos mandos + dos jocs = 599,95 euros. Playstation 3 + un mando = 599,95 euros. Mmmm... quina m'emporto?

Expohogar

A Expohogar hi vaig anar amb una camisa Tommy Hilfiger del meu pare, la única que té. Jo pensava que això de les fires era exclusiu per gent elegant però dins vaig poder veure un home amb sandàlies. El meu primer contacte amb l’organització va ser intentant comprar una ampolla d’aigua en una màquina del recinte. No funcionava. Vaig a la següent màquina, a uns 75 metres, i tampoc funcionava. Es veu que quan arribes a un poder adquisitiu elevat ja no necessites veure aigua, el teu cos ja es conforma amb els diners del banc.

Si mirem Expohogar en tants per cent, veurem com el 78% són horterades, el 10% coses curioses i el 12% restant són coses útils (total: 100%). El pitjor és la mirada dels responsables de les parades. Em vaig sentir llebre en una gàbia de lleons. Et miren com si en qualsevol moment t’anessin a saltar al coll. A la que et despistes, ja et venen per darrere “LE PUEDO AYUDAR EN ALGO????!!”, et diu el venedor salivant, imaginant-se la compra de la presa.

En el meu passeig de quatre hores vaig trobar una reproducció de la Gioconda que estava d’oferta (potser 10 vegades més gran que l’original), arbres de Nadal blancs (suposo que per la casa dels Beckham), cérvols de decoració (sorprenentment esgotats), gerros horrorosos i el stand de Marina D’or. Allà vaig demanar informació i, molt amablement, em van fer entrega d’un DVD que algun dia comentaré aquí.

Encara que a primera vista tot és luxe, vaig trobar un error. En el passadís que comunicava el recinte 1 amb el recinte 2 vaig trobar un cubell blau dels que utilitzem els pobres per fregar. Efectivament, estava posat sota una gotera! I és que al final tots tenim defectes, fins i tot la gent de les fires.

Tornem-hi!

La tornada de les vacances sempre és traumàtica. Els experts anomenen aquesta etapa de la vida depressió postvacacional, un nom molt adequat pel meu gust ja que, en efecte, estàs deprimit (depressió) i et passa després de les vacances (postvacacional). El que no diuen els experts és que aquest síndrome empitjora amb dues preguntes clau. M’explico.

La primera pregunta, que acostuma a sorgir de tornada a casa, és: què voleu fer l’any que ve? I la gent s’excita; podríem anar a Saskatchewan i fer un viatge en canoa pel riu Saskatchewan! O a Sri Jayawardenepura i visitem els camps de cultiu d’arròs! O als dos llocs! Vinga, l’any que ve anem a Saskatcharrat i a Sri Jayawardanaputa! Fet! I tothom parla com si les vacances comencessin l’endemà. Quan al cap d’unes hores es troben a la oficina, o a la universitat pringant... Mecaguen Saskatchewan i la mare que el va parir! Encara falta un any!

La segona qüestió que empitjora la tornada a la rutina és: què feia jo a aquesta hora la setmana passada? Com l'espècie humana és masoquista ens fem la pregunta quan més putejats estem. Quan portes 6 hores tancat a la classe i et tallaries les venes amb la punta del compàs et fas la pregunteta i dius “Oh! Ara fa una setmana estava a Punta Cana llegint El Mundo Deportivo” i és clar, això fa augmentar la depressió. Jo crec que el més efectiu per evitar el síndrome postvacacional és no treballar mai i estar sempre de vacances. I si no pots, com és el meu cas, fer veure que ho portes ve i que t’agrada el que fas. Enganyar-se és el que la societat espera de nosaltres. No tenim temps per pensar. A treballar!

PD: Sí, és el meu tercer blog. Em toca donar-vos la benvinguda. Benvinguts!